El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a l’Hospitalet, però amb elles no va arribar la pau. No ho dic perquè la Guerra Civil va durar fins l’1 d’abril d’aquell any o perquè l’Estat de Guerra a Espanya va durar fins l’abril de 1948. Ho dic perquè el degoteig de persones mortes, detingudes i torturades va continuar durant molt de temps.
El llibre del cementiri té l’anotació de l’enterrament el 26 i el 28 de gener a la fossa comuna de dos soldats nacionals desconeguts. Un exèrcit victoriós que premia als seus “caiguts”, va enterrar dos dels seus als que diu que no coneix? Qui eren aquests dos soldats i per què els van enterrar d’incògnit?
Un home i una dona van ser enterrats el 29 de gener sense causa de la mort. En els mesos següents, un home i dues dones van morir a causa d’una “hemorràgia cerebral”, que era una de les causes que solien posar-se en els afusellaments. Domènec Pastor Petit va deixar el testimoni de la mort per un tret a un home gran a la Rambla perquè va respondre en català a un militar, l’abril d’aquell any.
El maig, com a represàlia per la mort d’un cap de la policia, els soldats van sortir dues nits i van afusellar a quinze homes, de Santa Eulàlia i la Granota la majoria. La repressió institucional va caure sobre centenars de persones, de les quals al voltant de 30 van acabar al paredó del Camp de la Bota al llarg dels anys següents. A més, 13 hospitalencs van morir a la presó, després d’anys de maltractaments, alguns en dates tan tardanes com 1943.
És difícil de saber, però més de 300 persones de la ciutat van haver de marxar a l’exili, i algunes no van poder tornar mai, o ho van fer ja grans, un cop recuperada la democràcia. Els que no van tornar van ser els 43 assassinats als camps nazis, aquells als que el franquisme no va reconèixer com compatriotes i va abandonar sota el jou del nazisme.
No, la pau no va arribar el 26 de gener de 1939, ni de bon tros. No oblidem el que el feixisme espanyol, el franquisme, va fer a una població vençuda i sotmesa. Prenguem-ho com un avís a navegants. Manuel Domínguez