Era una jornada d’inicis de maig, concretament l’1 de maig de 1986 amb cel blau i neu abundant als Pirineus. Dos joves muntanyencs de L’Hospitalet van decidir aprofitar les condicions aparentment bones per a fer senderisme i realitzar una travessia sortint de la boca sud del Túnel de Vielha, a la Vall d’Aran, a prop de la carena muntanyosa a on es situa el pic de l’Aneto. Les seves parelles es trobaven allotjades al Refugi Rosta de Salardú i havien quedat que un cop finalitzada l’excursió els anirien a buscar. Un fet que malauradament ja no es va produir.
Perquè aquest mateix dia, a primera hora de la tarda, una allau de neu, de 300 metres d’ample, i dos kilòmetres de llargada en la zona de la Llengua de Mulleres, va convertir un dia d’oci, en una tragèdia per a la muntanya i per a les seves famílies. Aquell episodi, encara avui és tristament recordat, pels seus familiars i amics, i va marcar un abans i un després, que ja no s’oblida.
Els dos muntanyencs van quedar sepultats en la zona coneguda pel nom de Llengua de Mulleres , prop de la boca sud, del túnel de Vielha. Eren en Víctor Pérez Rius i en Carles Romero González, de 26 anys i 32 anys, veïns de L’Hospitalet.
Van perdre la vida dues bones persones, i massa joves, amb tota una vida per davant. Els equips de rescat composts pels Bombers de la Generalitat i la Guàrdia Civil, ràpidament quan van tenir coneixement del succés van començar les tasques de rescat, però les condicions meteorològiques, i la gran quantitat de neu, van obligar a suspendre els treballs per a poder trobar-los encara amb vida, al llarg d’aquells dies es va produir un nou allau de neu a la zona.
La ruta on va ocórrer el succés és molt pròxima als sostres més alts del Pirineu, l’Aneto, Tempestats, Russell, pics mítics per als amants de la muntanya. Tres excursionistes procedents de Madrid, que feien una excursió per la zona, varen trobar la motxilla del Victor, a dins i havia el seu DNI, de seguida van avisar a la Guardia Civil.
La Cristina la germana del Víctor, recorda l’episodi amb profund dolor i amb molt detall, i ens manifestava que, “tot el que afecta a la localització de rescats a la muntanya ha canviat moltíssim, abans no existia una tecnologia tant sofisticada de localitzadors, tampoc teníem telèfons mòbils, actualment la combinació de predicció meteorològica avançada, protocols d’emergència coordinats i una cultura de prevenció ben assentada han contribuït al fet que incidents similars no hagin acabat amb una tragèdia”, comenta amb convicció.
Amics i familiars dels dos joves es van desplaçar fins al lloc, per a poder ajudar en les tasques de rescat, i tenir coneixement de primera mà de tota la informació. El viatge de més de 300 quilòmetres des de L’Hospitalet fins al lloc del fatal desenllaç se’ls va fer llarg, i ple d’angoixa.
Les tasques de rescat es van allargar més d’una setmana, per culpa de les condicions meteorològiques, a la zona, malgrat el gran esforç de tots els que hi van participar, els cossos del Víctor i el Carles no van ser recuperats fins al 13 de maig.
40 anys després cal tenir molt present en la decisió que pren un muntanyenc, senderista o esquiador comprovar la previsió del temps, analitzar bé el risc, comunicar el seu itinerari de ruta al seu entorn més pròxim i estar sempre preparat per a l’inesperat, de les lliçons aprenem. Per a no tornar a repetir errors. Per confeccionar aquest article, agraïm la col·laboració de l’Andreu Farràs, que va formar part de la direcció periodística del Periódico de Catalunya, la Herminia Sirvent, que va ser fotògrafa del Periódico de Catalunya, i el Toni Monrós del Club Muntanyenc de L’Hospitalet.
