L’historiadora i escriptora de L’Hospitalet, acaba de publicar un nou llibre “Dones de foc”, La Dolors es Doctora en Història Contemporània
A ‘Dones de foc’ expliques que gràcies a la recerca feta els darrers 10 anys, et permet a través d’aquest llibre contribuir a construir genealogies feministes:
Vaig fer la tesi, fa molts anys, del moviment anarquista, però sobre la vida quotidiana i l’imaginari popular dels anarquistes. No hi havia testimonis de dones, però vaig tenir la sort en aquells anys de conèixer molta gent que venia de l’exili. I vaig poder entrevistar moltes de les que van ser milicianes: la Concha Pérez, la Pepita Carpeña, la Conchita Liaño… o la Joaquina Dorado, que havia estat amb els maquis. És clar, com a dones, havien quedat molt silenciades. Vaig intentar aprofundir en les seves biografies i al mateix temps m’apareixien dones estrangeres que havien vingut durant la guerra.
En el llibre parles de l’Emma Goldman, i la Mery Low com referents de l’anarcofeminisme?:
Fa uns dotze anys em vaig interessar pels tres viatges que fa l’Emma Goldman a Espanya. Les seves memòries acaben als anys trenta i encara no ha esclatat la guerra d’Espanya. És una dona gran que pot fer una reflexió política profunda sobre l’abast del totalitarisme. Sempre ens queda la imatge de l’Emma Goldman com una dona molt activa però no com una pensadora política. I és quan m’adono que aquestes dones eren excepcionals però, a més, havien tingut una relació molt intensa amb Barcelona i Catalunya. He accedit a elles perquè algunes publiquen memòries, explicant el que han viscut. No del que es parla d’elles, sinó com ho expressen elles. La Mary Low per exemple que va escriure el Quadern roig de la guerra d’Espanya i va donar les conferències a la Virreina. Amb altres he buscat els escrits, com el cas de la Simone Weil. Però després em trobo dones que escrivien a Mujeres Libres però que no se sabia qui eren. És el cas de la Nita Nahuel, que és un pseudònim.
Quina importància tenen els arxius en tota aquesta recerca?
Els arxius locals tenen veritablement fons importantíssims. Etta Federn, per exemple, durant la guerra és a Blanes, on crea una escola d’arts i oficis importantíssima per a nois i noies. Volia lligar-les al territori, a Catalunya. Per a mi Barcelona és una dona més. Perquè la relació que tenen amb la ciutat és molt estreta. Barcelona és la via d’entrada. Per tant, d’una banda he buscat els escrits i, entre aquelles que no escriuen, m’he fixat en les fotògrafes.
Hi ha dotze capítols que són,“instantànies lluminoses” de cada una:
Tinc la biografia de la Martha Gelhorn, que és la dona d’en Hemingway aquells anys; la de la Maria Luisa Berneri, que ve dues vegades a Espanya; moltes angleses… N’hi ha que venen abans que els seus marits. La Clara Thalmann, que sí que té capítol, ve a participar a l’Olímpiada Popular. El que vull és que Dones de foc serveixi perquè altres dones les puguin investigar i estirar-ne els fils.
El cas de George Orwell. Sense Eileen no existiria ‘Homenatge a Catalunya’?
Fins ara ningú parlava de la seva dona. No existiria. I ella també va al front, i això és molt injust. Les vides d’aquestes dones són un abans i un després arran de la guerra d’Espanya.