Aquest dimecres vam acomiadar al Kiko. Francesc Segura Domínguez, el Kiko, era una persona irrepetible, única. La munió de gent que érem al tanatori n’és una prova.
Per què ha estat tan important el Kiko per a tots i totes nosaltres? Perquè ha estat un incansable lluitador i ha fet que la nostra vida sigui molt millor i perquè ha estat una persona d’una humanitat immensa.
El Kiko va aprendre a lluitar al si de la seva família i a la parròquia, i no va deixar de fer-ho mai a la JOC, ACO, Mili-KK, a la seva feina de mestre i pedagog i a totes les iniciatives socials del seu estimadíssim barri, Bellvitge. L’any 2001 va ser escollit president de l’Associació de Veïns en un moment de crisi de l’entitat. En els darrers anys ha estat l’ànima d’altres projectes, com Bellvitge 2030.
Però, què significa que el Kiko participés i liderés aquestes lluites? Doncs, que gràcies al seu esforç avui no tenim mili, tenim millors serveis públics i millors carrers, hem teixit relacions amb altres persones, hem millorat la qualitat de l’ensenyament, hem adquirit cultura i consciència, ens hem enriquit personalment… En definitiva, hem tingut més recursos per gaudir d’una vida millor. Des d’uns convenciments profunds, era sempre al costat del feble, l’oprimit, l’explotat, de les persones que no tenen una llar i dormen al carrer o de les veïnes que necessiten assistència mèdica a prop de casa. Per això agraïm i reconeixem al Kiko la seva trajectòria, la dels lluitadors imprescindibles.
Com és que el Kiko va poder fer tant i va poder teixir tantes xarxes a la feina, al barri, a tot arreu? Doncs, perquè tenia unes qualitats personals excepcionals. N’era molt intel·ligent, veia les situacions per totes les bandes i amb profunditat i aportava solucions, imaginava propostes que altres no vèiem. Era conciliador, com quan va ser capaç de fer de pont entre generacions a l’AV. Era incansable, com quan en els darrers mesos impulsava i planificava Bellvitge 2030 malgrat, i a causa de, la seva malaltia. Era proper, sempre interessant-se per la teva situació personal. Era bo, molt bo, i això seduïa i atreia a la lluita i al compromís a l’interlocutor i ens feia treballar amb altres persones amb facilitat. Sempre sense aixecar la veu i, tret dels parèntesis en els que calia posar-se seriós, amb el seu somriure. Tractar amb ell era agradable i transmetia alegria i no podies deixar d’estimar-lo. Per això, el Kiko ha estat un imprescindible entre els imprescindibles.
Ha deixat records, llavors i un llegat. Depèn de nosaltres que, com vam cantar ahir, hi hagi un dia en el que veiem una terra on posi llibertat. Manuel Domínguez, Historiador.
